Després de setmanes patint el confinament més estricte, ens adrecem a allò que s’ha anomenat desescalada. En aquest procés, s’aniran recuperant, fase a fase, les diferents activitats pròpies de la vida quotidiana prepandèmica.
Això no hauria de ser un problema sempre que les mesures que s’adoptin per part dels diferents actors, tant públics com privats, no esdevinguin un fre a l’autonomia de les persones amb diversitat funcional. I és que, a manca d’una regulació homogènia, s’està imposant una improvisació preocupant que no té en compte les necessitats de tothom.
En primer lloc, l’ús de les mascaretes en espais públics dificulta notablement la comunicació de les persones amb dèficit auditiu i pot generar problemes greus. Per sort, en aquest àmbit, comencen a usar-se mascaretes transparents que permeten seguir els moviments labials de la persona interlocutora però, de fet, aquestes són ben escasses i, encara que les persones sordes en puguin disposar, a dia d’avui sembla difícil que s’acabin generalitzant.
Pel que fa als cecs i persones amb baixa visió, es multipliquen els problemes pel que fa al distanciament social. Per començar, si hom desitja acudir a qualsevol establiment comercial o de serveis li serà molt difícil saber on es troben els guants o les unitats de desinfecció situades a l’entrada de l’establiment.
A més, pel que fa als establiments d’alimentació, la persona amb baixa visió probablement serà mal vista si s’apropa molt als aliments per poder destriar-los o si, sense voler, s’apropa massa a qualsevol altre consumidor.
De fet, per a les persones cegues i amb baixa visió pot arribar a ser un problema el fet de mantenir la distància de seguretat amb altres persones, especialment en espais com el transport públic. En aquests casos, no es pot esperar responsabilitat per part dels altres usuaris que, sovint, seguiran com fins ara pendents de les seves pantalles i quan algú s’acosti massa a ells encara s’enutjaran. Un exemple clar són els encaminaments, que sovint són ocupats de forma descuidada per altres usuaris que, moltes vegades, ni tan sols coneixen el seu sentit.
Per això, cal fomentar l’ús de marques de separació de distància en format podotactil i portar a terme campanyes de sensibilització relatives a la distància de seguretat envers les persones amb diversitat funcional, que tingui en compte el correcte ús dels encaminaments.
D’altra banda, les persones cegues pateixen un risc més elevat ja que, de fet, tendeixen a tocar més elements de la via pública, ja siguin plànols, botoneres o baranes.
Les baranes també esdevenen un problema per a persones amb mobilitat reduïda que també necessiten emprar-les, corrent riscos biosanitaris.
Pel que fa a aquest col·lectiu, també cal vetllar perquè les unitats higienitzadores i els dispensadors de guants estiguin a una alçada accessible. A més, caldrà que s’habilitin mecanismes per a la desinfecció de les cadires i dels bastons.
Finalment, no podem oblidar-nos tampoc de les persones amb discapacitat cognitiva, que necessàriament han de comptar amb recursos que els ajudin a entendre les mesures a adoptar en cada cas, comptant així amb eines com la lectura fàcil.
Tot això no s’ha de deixar en mans de la iniciativa privada sinó que els poders públics haurien d’establir, per a cada àmbit sectorial, una sèrie de mesures consensuades amb experts i entitats de persones amb diversitat funcional per tal de garantir que en aquesta nova etapa la bioseguretat no deixi enrere drets fonamentals consolidats en la nostra societat com ara la no discriminació per raó de condició física, psíquica o sensorial.
Joan Miquel Roig Mestre,
coordinador de defensa de drets.
